dilluns, 11 de juny del 2012

LAILA - T'ho debia

Aquest curs he volgut tancar el blog amb aquest senzill homenatge, a un animalet que durant quinze anys ha estat al nostre costat, ens ha entretingut amb les seves trapelleries i sobretot ha estat un fidel company com els bons Amics que ho donen tot sense, esperar rebre cap recompensa.

LAILA

Te'n vas anar
una tarda d'hivern,
assolellada i freda.

Te'n vas anar
cercant la pau
amb la mirada.

Te'n vas anar
sense un adéu,
sense una queixa,

Te'n vas anar
tot i sabent, que
no hi hauria tornada

Te 'n vas anar
per no fer nosa
i avui, fas tanta falta!

Ja no hi son lesteves coses,
però sí, la teva essència
en cada gest, en cada paraula,
i, en cada racó de la casa
ens manca la teva presència
i, això sí, que em fa nosa


Perdona'm amic. Que allà on siguis t'ompli la Pau i l'Alegria i tinguis la companyia que a darrera hora jo no vaig saber donar-te.

Jossie Casanovas

diumenge, 20 de maig del 2012

CATALUNYA, ALERTA!!!



Poques coses es poden dir de Inici de càntic en el temple, aquest poema tan emblemàtic i tan nostre, del mestre SALVADOR ESPRIU, musicat i cantat pel RAIMON, amb aquesta veu que ha trencat tants silencis i ha obert tantes escletxes. Si tot això ho amanim amb les darreres notes del Cant dels ocells de PAU CASALS, ja no cal afegir-hi res més.





Jossie Casanovas

dissabte, 12 de maig del 2012

LA POESIA

Com queestem dintre del període que fem un especial homenatge a la poesia (Del9 al 15 de maig), he pensat que no hi podia faltar aquest poema tan bonic del"nostre" Verdaguer i buscant, buscant altres coses, m'he trobat ambaquesta imatge que desconeixia i que m'ha fet il·lusió poder-la incloure en elpoema.


Es tracta d’un llibre obert, d’acerinoxidable, situat damunt d’una peanya de pedra al Bosc de les Alzines sureres a Folgueroles que duu lainscripció: “la poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a laterra.” Aquests dos versos de Verdaguer varen inspirar el pintor i escultorPalazuelo (nascut el 1917) per a la creació d’un llibre blanc. L’obra va serinaugurada el 17 de maig de 1995 amb motiu de la celebració dels 150 anys delnaixement de Jacint Verdaguer. El mes de juny del mateix any es va inauguraruna escultura igual al museu Verdaguer de Vil·la Joana, a Vallvidrera, com asímbol d’unió dels dos indrets on va néixer i morir Verdaguer.


El Poema que he escollit el va escriure la primavera de 1896:

QUÈ ÉS LA POESIA?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la innocència,
i els ne fa somniar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d’aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d’or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?

L’aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s’emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n’hi ha haguts,
cap d’ells la dolça melodia ha apresa;
qui n’arribés a aprendre un refilet
aquell ne fora l’àliga superba.

Mes l’aucellet refila tot volant,
calàndria de l’empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l’orient
llença un raig d’harmonies i s’encela.


Jo la he sentida un bell matí de Maig,
lo bell matí del Maig de ma infantesa;
jo la he sentida la gentil cançó:
per çò m’és enyorívola la terra.






El torrent de Folgueroles, al seu pas per la FontTrobada, dibuixa la Signatura Verdaguer de Perejaume sobre la superfície d’unahectàrea. La Signatura forma part del projecte «De com posar Verdaguer aFolgueroles» realitzat per l’artista amb motiu de la celebració del centenaride la mort del poeta, l’any 2002. Una intervenció que va consistir en allerarel torrent amb el traç de la signatura del poeta; en clavar –als extrems delterme municipal– quatre claus fiters que duen clavat a la cabota «Terme real iVerdaguer de Folgueroles»; i en la distribució de 70 lectors per tot el terme municipal,un dia a la tarda, durant dues hores, que van llegir simultàniament tota l’obrade Verdaguer.




Jossie Casanovas




dissabte, 5 de maig del 2012

JOANA RASPALL


Joana Raspalli Juanola va néixer l'any 1913 a Barcelona. De ben petita la família es va traslladar aSant Feliu de Llobregat on ha viscut sempre. Com que la seva mare era francesa,als onze anys la va enviar a Perpinyà, perquèaixí a la vegada que estudiava, podia aprendre bé el francès, però quan nomésfeia un any que hi era, es mort el seu pare i torna a la casa de Sant Feliu onsegueix els seus estudis.

Als catorze anys comença la sevaactivitat literària i catalanista des de la revista Claror de SantFeliu. Ells i altres joves escriuen a Jordi Rubió, Director de la Biblioteca deCatalunya demanant una Biblioteca infantil i a la vegada ella comença elsestudis de Bibliotecària. Un dels seus professors va ser Carles Riba. Quan vaacabar els estudis va entrar a treballar a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, on treballa fins que s'acaba laguerra. Juntament amb la seva companya de feina, salven part del fons de labiblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que siguin destruïts. L'any1941 es casa amb el Dr. Cauhé, amb qui té tres filles i un fill.

Després de laguerra, inicia una relació amb ÒmniumCultural, comença a donar classes en català i a escriure i a publicar versos i textosen català.

Un dels seustreballs que cal destacar és la creació de fitxes amb mots sinònims que, demica en mica, va ampliant i amb la col·laboració de Jaume Riera, acabaconvertint-se, amb el Diccionari pràctic de sinònims catalans.
Més tard, ambla col·laboració de Joan Martí publica el Diccionaride locucions i frases fetes i el Diccionarid'homònims i parònims.

Participa enel I Congrés de Cultura Catalana i és una de les promotores de la creació de lacol·lecció de teatre infantil en català a l'editorial Edebé.
La seva passió per la poesia, que cultiva des de fa molts anys, es dóna aconèixer a través del vessant de la poesia infantil; el primer llibre apareixel 1981, però és sobretot a finals dels anys noranta quan comença a publicar demanera regular un seguit de reculls poètics pensats per als més menuts: Bondia, poesia el 1996, Versos amics el 1998, Concert de poesiael 2004... Ella mateixa explica que aquesta producció respon a la necessitatd'oferir al públic infantil català l'accés a la poesia, ja que si bé hi haviaalguns poemes per a nens, l'oferta era, malauradament, molt poc extensa. El2007 publica la seva primera novel·la, Diamants i culs de got. El 2008es prepara la publicació d'un recull de narracions, El cau de les heures.

El 2006 varebre la Creu de Sant Jordi i el 2010la Medalla al treball President Macià.També havia rebut l'any 1967, el PremiCavall Fort per la seva obra El Pou.

Joana Raspall forma part de la junta creadora del Premi Martí Dot de poesia, del qual n'és membre del jurat.Col·labora en la revista Va i ve de Sant Feliu amb una secció fixa sobrellengua. Participa en tertúlies i actes literaris, fa xerrades a les escolesperò, sobretot, no deixa mai d'escriure poesia.





Com el plomissol.
Poemes i faules.

"...No sóc núvol ni follet,
floc de neu ni papalló,
fonteta ni rossinyol,
però tinc un do millor
per sentir-me a cada instant
tal com jo desitjaria:
tinc el do de veure el món
amb ulls plens de fantasia."


De cara al cel

L'estel i jo ens hem quedatmirant-nos
mentre la nit passava lentament.
M'ha semblat que l'estel parpallejava,
i fins, algun moment,
que feia un dring a penes perceptible
de picarol d'argent.
M'ha ressonat al cor com un pessic de febre,
un esborronament.
Érem ben sols:
L'estel, i jo mirant-lo fit afit
amb un desig ardent
de comprendre el finit i l'infinit.
Després, dolça i suau ha vingut l'alba;
l'estel ha empal·lidit;
però jo encara
en tinc al cor la imatge resplendent.


Jossie Casanovas

dilluns, 16 d’abril del 2012

Josep Maria Folch i Torres

Estem ja començant a prepar-nos per la Diada de Sant Jordi i se m'ha acudit que una manera de participar en aquesta festa tan entranyable pel nostre poble, seria recordar un personatge, també entranyable, i que potser tenim una mica oblidat. Parlo de Josep Maria Folch i Torres.

Folch i Torres va néixer a Barcelona l'any 1880.

El seu avi va començar una nissaga d'ebenistes que va continuar el seu pare, regentant a la vegada, una botiga de mobles, però quan Josep Maria tenia dotze anys, la botiga va fer fallida i va haver de deixar l'escola i ajudar a la família fent joguines de fusta.

L'any 1902 va publicar a La Renaixença les primeres Pàgines Viscudes, el contingut de les quals no tenia res a veure amb les pàgines que el farien famós; després van seguir diverses publicacions; va dirigir la revista L'Atlàntida i el setmanari La Tralla, amb una clara idea nacionalista, cosa que el va forçar a exiliar-se a França l'any 1905.

L'any 1909 en tornar de l'exili, va dirigir el setmanari En Patufet, que tanta repercussió va tenir en aquella època. El 27 de març de 1915 hi publicava la primera historieta a les Pàgines Viscudes. Fins al 1938, n'hi va publicar centenars, il·lustrades sempre pel dibuixant Joan G. Junceda.

En Patufet va tenir una gran èxit (65.000 exemplars setmanals) i va ser una important contribució a la normalització de la llengua catalana. El 1936, En Patufet és incautat pel Consell de l'Escola Nova Unificada i ha de canviar d'ideologia.

A casa encara en conservem, amb molta cura, algún exemplar.

En el teatre, l'èxit li arribà amb el teatre infantil, i sobretot per Els Pastorets, l'obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps.

Després de la guerra, des del 1939 fins al 1950, any que va morir, van ser, segons el seu fill Ramon Folch i Camarasa, "dotze anys d'una davallada trista, amargant...". Havia mort el seu fill Jordi, al front; econòmicament les coses no anaven bé. Comença a escriure en castellà i a fer les emissions radiofòniques de Pàgines Viscudes també en castellà, un absolut fracàs.

A partir de 1940 i buscant nous mitjans per mantenir una economia que li permetés tirar endavant la seva família, s'introdueix en món de la pintura i amb la venda d'alguns dels seus quadres se'n va mig sortint, però s'acaba d'ensorrar del tot amb la mort de la seva esposa, Maria Camarasa, l'any 1945.

L'11 de desembre de 1950 va assistir al Romea a una representació del "seus" Pastorets, el dia 15 (quatre dies després) moria a la mateixa hora quan estàven també, representant Els Pastorets.


La vostra llança

L'ardit jovent de nostra terra

cerca a pujar l'altiva serra,

damunt del llom de l'ideal

el pit obert, el front ben alt.
Del blanc cavall tothom s'adona.
Si pujarà o no pujarà.
El brau genet, com l'esperona!
I el brau corser, quin calcigar!
Troba ben dura la pujada;
rellisca el roc a sota el peu,
mes l'embranzida ja es donada
i ara ja no l'aturareu.
De la victòria n'és fermança
la fe i l'amor que ens han alçat.
Dau-nos, Sant Jordi, vostra llança
i ens guanyarem la llibertat

J. M. FOLCH I TORRES

Jossie Casanovas

dimecres, 11 d’abril del 2012

MANUEL FORCANO


S'acabaven els anys vuitanta i el meu neguit per aprendre hebreu anava creixent. No sabia pas quina porta trucar. Tinc amics a Israel, però també en tinc a altres llocs del Planeta i no per això aquesta dèria d'aprendre el seu idioma. No, la cosa no anava per aquí. El que en aquell moment jo necessitava és que algú m'ensenyés hebreu a fi de poder obrir una escletxa a les portes de la Càbala. Era un tema que m'interessava molt, tot i que era ben conscient que només podria aprendre una petita pinzellada, perquè parlar de Càbala és un tema molt i molt complex que no està pas a l'abast de qualsevol que hi vulgui treure el nas, però jo m'havia entestat en mirar, encara que fos pel forat del pany i treure'm aquesta "obsessió". Vaig trucar a la Sinagoga, en aquella època la desconfiança era gran i suposo que una persona com jo demanant entrar en el tema més sagrat i més intens de la seva religió els hi devia estranyar tant, que la resposta va ser negativa. Més tard vaig saber d'una botigueta del barri que els propietaris eren jueus, però eren només jueus i prou, parlaven català i no sabien ni escriure ni llegir en hebreu. D'aquí, però, va arrencar el fil que em va conduir a un xicot que estudiava primer o segon de filologia hebraica i per fi vam començar a fer una mica de classe, al poc temps aquest noi , si no recordo malament, se'n va anar de Barcelona i em va proposar continuar amb un company seu de curs.

I ara entendreu perquè tot aquest discurs. Sabeu qui era el company que em va proposar? Doncs, ni més ni menys que el MANUEL FORCANO.

Recordo aquells anys d'una manera tan bonica!!! Per fi la meva recerca s'havia vist recompensada. Quina meravella de persona, ho sabia tot, li podies preguntar qualsevol cosa que sempre tenia una resposta i és clar, no només aprenia l'idioma, vam fer molts treballs de tota mena. Recordo que diverses vegades li havia dit: "Manel, arribaràs lluny..." i no em vaig equivocar.

Vam seguir l'amistat, tot i que ell no parava de viatjar. Va acabar la carrera, va fer un munt de coses a quina més interessant...

Recordo haver assistit també a uns cursos que donava en el Museu Egipci, les seves "passejades" amb el Jordi Savall, els seus llibres de poemes, etc. Podria estendre'm molt més, però penso que no cal, perquè molts ja els coneixeu i els que vulgueu més informació, trobareu tota mena de detalls a Internet.

A part de tots els seus llibres de poemes, m'agradaria, això sí, destacar dos treballs, que a mi personalment m'han impressionat. Un és: El mar i la mirada – Antologia de textos poètics de la Mediterrània- i l'altre: A fil d'espasa (les croades des del punt de vista dels jueus. Entre moltes altres situacions molt ben definides i d'un gran interès, Manuel Forcano tradueix un textos fins ara inèdits, dels anomenats Antievangelis).

Del llibre LES MANS DESCALCES n'apuntaré dos poemes:

Avui la por m'apreta.

El cor s'agafa fort al bategar,

i debades

he obert les mans un cop i un altre

simulant la florida

en primavera.

Entre els dits només nevava

i he fugit amb mans descalces.

Avui la por m'apreta.

-----------------------------

Els calaixos són plens. Massa plens,

i no es poden tancar. No em demanis pas que els obri,

o que els acabi de tancar.

Saps que no puc.

Agafades a les teves,

vaig guardar-hi, ja fa temps, les meves mans

a dins.


Jossie Casanovas

dilluns, 2 d’abril del 2012

HAIKUS i TANKA





Bonic poema,

arrelat a un vida,

que no pot viure


Poema tendre,

cançó de primavera

de ma infantesa


Petit poema

d’una tardor incerta,

fulles groguenques


(pensant en Viola d’Amore):

Bressol de notes.

La sublim melodia

d’una viola


TANKA

Dóna'm la ploma

i t’escriuré un poema.

Dóna'm la força,

pujaré a la muntanya

i m’ompliré de vida


Jossie Casanovas

BONA PASQUA




Vaig somiar que somiava i en despertar-me havia tornat a la meva infantesa. Ben aviat em vaig adonar que era un somni, però mentalment vaig fer un pas enrere: Anava amb un vestidet blanc, potser massa estiuenc per aquell diumenge que semblava més d'hivern que de primavera. A casa una mica amoïnats per si havia de lluir el vestit que m'havien fet especialment per la diada, o bé afegir-hi un jerseiet, tot i que no hi quedava massa bé.

El palmó ben guarnit,en un recó de l'habitació, esperava, l'hora que et treies a passejar.

El saló s'anava enfosquin, s'acostava l'hora de sortir i finalment trons, llamps i cubells d'aigua que queien a dojo.

De cop, quan ja estava tot perdut... una claror estranya, un arc de Sant Martí que li donava al cel una pinzellada de color espectacular i, de darrera un núvol petit però consistent, va començar tímidament a deixar-se veure el sol.

Vam beneir el palmó, vam anar a esmorzar amb els amics de l'escola i vam passar un dia ben bonic. Ja cap al vespre, el palmó em mirava resignat, sabia quin seria el seu final, despullat de tots els guarniments, va anar penjat al balcó, penso, però, que tampoc s'ho deuria passar malament doncs ell era un mes de molts altres que hi havia per tot arreu i la seva feina era la de protegir la casa, cosa que també tenia la seva importància.

I no ens oblidem de la mona, que hauriem d'esperar encara una setmana més per poder-la assaborir.

Que lluny queda ara tot això... però valgui el record per desitjar-vos una BONA PASQUA

Jossie Casanovas

diumenge, 25 de març del 2012

NÚRIA FELIU canta a FRANCESC MACIÀ


Jossie Casanovas

divendres, 16 de març del 2012

DONES - POETES






El dia 13 d'aquest mes de març, es va inaugurar una exposició que us recomano.

Els promotors han estat: la Universitat de Vic, l'Institut Català de les Dones i la Institució de les Lletres Catalanes.

Es tracta d'un homenatge a totes les dones poetes, però com que sortosament n'hi ha moltes, han fet la selecció per data de naixement i així hi figuren les nascudes entre el 1872 i el 1950 . Per raons òbvies, s'hi ha inclòs Maria Mercè Marçal.

Es va dir en la presentació de l'acte, que aquest homenatge, és el reconeixement d'aquestes dones pel fet d'haver contribuït a l'evolució de la poesia catalana contemporània introduint, amb una altra veu, noves perspectives i nous estils expressius. No hi són totes les que haurien de ser-hi, però les que hi són havien de ser-hi.

L'exposició estarà oberta fins el 29.4.2012 – Palau Robert (Sala Cotxeres).


La nostra amiga-poeta Josefa Contijoch llegint alguns dels poemes de l'exposició, en aquest cas un de la Maria Mercè Marçal, qui sap si el que apuntem. És del llibre Sal oberta - 1982

A Magda Marçal

He desat al calaix la ruda: se'm podria
a les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreeixia, i pels sets...,
i els he embastats amb agullers de pluja.

L'he desada al calaix: potser les arnes
de l'estiu en faran, d'esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
al jardí que s'espiga dins de casa.

Sí, he desat la ruda i el reclam
que obria portes als cavalls de l'ordre.
I els daus m'han atorgat laq clau oberta
de la revolta, el vi de l'aventura.

He desat al calaix la ruda. I he afirmat
la deu des d'on s'esbalça la tempesta de l'heura.


M'agradaria recordar també un poema de Maria Àngels Anglada FRÀGILS MURALLES - Columnes d'hores (1990)

Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes.
com em recorden
les reixes del silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens ės negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang dicta!




Es va fer també una menció especial a Teresa Pàmies que ens va deixar als 93 anys, després d'una intensa vida com escriptora a l'exili.

A la primera part del llibre: Va ploure tot el dia, hi ha un poema anònim que m'ha semblat bonic per recordar. L'Ovidi li va posar música i el va cantar amb el títol de l'Enremada

L'enramada

Ja m'agafen i me'n lliguen
i em porten a la presó.
-Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
-A la presó no t'hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d'on has tretes tantes flors.
-Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.

.


Jossie Casanovas



dilluns, 12 de març del 2012

NÚRIA FELIU - GENT


Jossie Casanovas

diumenge, 11 de març del 2012

TANKAS


Amic de sempre,

hi ets quan tothom falla.

Amic al vespre,

del plor i de la rialla.

Silencis i paraules.




Lluna de plata,

estel de matinada,

claror de l'alba,

el sol que m'acompanya

pren forma d'abraçada.

Jossie Casanovas


PENSAMENT


LA NOSTRA TERRA

Bocí de terra
vella, i un xic cansada
de massa seny i poca rauxa.
Massa sovint maltractada,
potser odiada,
potser envejada?
T'han empresonat
els colors de quatre barres,
que s'han anat fet grans
dintre un cor que les vol vives.
i li caldrà lluitar i sofrir
per tornar a vèncer.
Jossie Casanovas

HAIKUS



Remor d'un somni
record de primavera
tardor incerta


Petita branca
on l'ocell hi reposa
l'amanyaga

El cel, els núvols
i la pluja menuda.
Retorn a casa







Jossie Casanovas

diumenge, 26 de febrer del 2012

JORDI SARSANEDAS

JORDI SARSANEDAS (Barcelona 1924 – 2006)

Jordi Sarsanedas és un d'aquells poetes que sempre convida a fer algun comentari. Penso que no deixa indiferent ningú. En alguns del seus poemes sembla que estiguis llegint l'obra d'un poeta novell, mentre que en d'altres, és tot el contrari. No recordo on, vaig llegir: "Ha anant bastint la seva obra literària entre el somni i l'al·legoria, sempre oberta als corrents que expliciten la crisi dels valors socials i morals de la societat contemporània, però allunyada des d'un principi del realisme social". D'ell s'ha dit que va ser un escriptor i un activista a parts iguals. Hi estic totalment d'acord.
Sarsanedas va ser professor de Literatura Francesa, ja que havia estudiat a la Universitat de Tolosa, va dirigir teatre, va fer de traductor, va exercí el periodisme a Serra d'Or, amb treballs crítics i articles diversos. Té publicades: obres en narrativa, contes, novel•les, poesia...
Premi d'Honor de les lletres Catalanes (1994), Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i President de L'Ateneu (entre 1997 i 2003) .
En relació a la seva vinculació amb l'Ateneu, va ser en el període que ell en va ser el President que es van realitzar unes importants obres de condicionament de les "plantes nobles" del Palau de Savassona, lloc on a està ubicat actualment l'Ateneu.

He triat dos poemes, un que personalment m'agrada molt, perquè amb poques paraules, però tan encertadament col•locades, fa una descripció d'uns sentiments i emocions amb una gran intensitat. Em refereixo a DESCUIT, i d'aquest PETIT MONUMENT A JOAN SALVAT-PAPASSEIT, en sobra el comentari.

DESCUIT

Em descuido d’oblidar.
jo que el defujo.Si es deure,
Oblido el deure d’oblidar.
Com pararia, doncs,
l’espessa capa de silencis,
d’àvides absències,
damunt la qual sorgeix
la pedra viva, l’agulla,
l’esperó que es clava
a la pell tendra del blau
innominat, possible?
M’he condormit, meitat de mi,
en penes velles i somriures
marcits encara no del tot,
peresa inacabable.
El sol, per sempre a la sala d'espera?




PETIT MONUMENT A JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Planerament invoco el teu fantasma
amb mots planers dels versos que ens deixares
quan caigueres al clot de la teva esperança.
No per inflar els meus d'una noble bufera
et dic de tu, sinó com als companys.
Sóc vell com la teva mort,
sóc jove com la teva vida.
Un mestre, tu no ho ets. Els doctes (reverència!)
t'assenyalen vergonyes amb les busques d'acer,
i qui els contradiria?
Però vares donar una llum a la gent,
però vares tocar-la d'una llum a la cara
que s'ha fet veritat,
i la nostra ciutat
no fóra ben bé la d'ara,
si no haguessis parlat dels carrers de l'esclat
del bon dia que fa,
de l'encant de les feines.
Fa anys que vas morir. I ara estic content
del teu fantasma jove.
Així puc anar amb tu sense cap compliment
pels camins i els treballs d'aquesta primavera
que és la vida i la mort eternament.
El rovell s'ha menjat l'esfera del cafè
que l'adroguer voltava, i el foc de Sant Joan
els grans cistells de vímet.
Passen cotxes enormes com vaixells de platxeri
i d'altres menudets com esclops d'alumini.
Al port hi ha noves llums, de nit, i dues torres
de ferro.
Ja són velles, les torres, ja cauen.
Fa tant que tu ets mort, i han passat tantes coses!
Però encara
que l'irradiador del port tingui ara radar,
són iguals les gavines,
i els vestits lluminosos de les noies d'estiu,
i els besos a la gorja,
i els colors de les hores que llisquen pels carrers,
i el groc de les taronges,
i tu que amb nosaltres veus
com és bo tot:
i la Vida
i la Mort.

Com que els que em coneixeu ja sabeu que tinc una "certa debilitat" per EL PETIT PRÍNCEP, m'he permès la llibertat d'acabar amb aquest "afegit" que desconeixia de Jordi Sarsanedas

LP- El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry (evidentment exhaurit)
Jordi Alavedra/Jordi Torras
Adaptació de JORDI SARSANEDAS
Versió catalana de Joan Xançó
Música de Manuel Oltra
EDIGSA 1965

Jossie Casanovas

dissabte, 18 de febrer del 2012

POMPEU FABRA


Pompeu Fabra va néixer l'an868 al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, on va passar la infantesa. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però van morir-ne deu i van quedar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) va ésser proclamada la I República a l'Estat espanyol, i el seu pare, que era republicà, fou elegit alcalde de la vila. Va morir l'any 1948 a Prada de Conflent.

Avui 18 de febrer, s'ha fet la restitució del monòlit a Pompeu Fabra a la Plaça Lesseps, davant de la Biblioteca Fuster. El van retirar quan van començar les obres i finalment "ens l'han tornat".

Aquest monòlit es va aixecar l'any 1982, amb motiu del 50è aniversari de la publicació del Diccionari General. (La pedra la van treure de la Muntanya de Montserrat).

Després dels típics parlaments de la Regidora del Barri i d'altres autoritats, el Grup Almeria Teatre ha fet una lectura de poesies: Preludi de Joan Brossa Un fragment de la Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart, El meu poble i jo de Salvador Espriu i País petit de Lluís Llach.

Va ser un bonic matí. Tot i que l'escenari era més aviat pobre, el sol li va donar la seva nota de color i d'escalfor perquè déu n'hi do el fred que feia. De cop es va girar un vent que semblava importunar la festa, però ben al contrari, va fer onejar la senyera que quedava molt discreta darrere del parlants. Tot això ambientat amb les suaus notes d'un violoncel que li va donar l'aire que li cali a un acte que, segons el meu parer, va ser massa "escarransit".

Recordem que Pompeu Fabra va ser el lingüista inspirador i principal impulsor de la codificació ortogràfica i gramatical de la llengua catalana i autor del Diccionari General, l'any 1932.

Aquest mateix any va ser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona.
S'exilià l'any 1939








Jossie Casanovas