Te'n vas anar
Te'n vas anar
Te'n vas anar
Te 'n vas anar
Ja no hi son lesteves coses,
Estem ja començant a prepar-nos per la Diada de Sant Jordi i se m'ha acudit que una manera de participar en aquesta festa tan entranyable pel nostre poble, seria recordar un personatge, també entranyable, i que potser tenim una mica oblidat. Parlo de Josep Maria Folch i Torres.
Folch i Torres va néixer a Barcelona l'any 1880.
El seu avi va començar una nissaga d'ebenistes que va continuar el seu pare, regentant a la vegada, una botiga de mobles, però quan Josep Maria tenia dotze anys, la botiga va fer fallida i va haver de deixar l'escola i ajudar a la família fent joguines de fusta.
L'any 1902 va publicar a La Renaixença les primeres Pàgines Viscudes, el contingut de les quals no tenia res a veure amb les pàgines que el farien famós; després van seguir diverses publicacions; va dirigir la revista L'Atlàntida i el setmanari La Tralla, amb una clara idea nacionalista, cosa que el va forçar a exiliar-se a França l'any 1905.
L'any 1909 en tornar de l'exili, va dirigir el setmanari En Patufet, que tanta repercussió va tenir en aquella època. El 27 de març de 1915 hi publicava la primera historieta a les Pàgines Viscudes. Fins al 1938, n'hi va publicar centenars, il·lustrades sempre pel dibuixant Joan G. Junceda.
En Patufet va tenir una gran èxit (65.000 exemplars setmanals) i va ser una important contribució a la normalització de la llengua catalana. El 1936, En Patufet és incautat pel Consell de l'Escola Nova Unificada i ha de canviar d'ideologia.
A casa encara en conservem, amb molta cura, algún exemplar.
En el teatre, l'èxit li arribà amb el teatre infantil, i sobretot per Els Pastorets, l'obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps.
Després de la guerra, des del 1939 fins al 1950, any que va morir, van ser, segons el seu fill Ramon Folch i Camarasa, "dotze anys d'una davallada trista, amargant...". Havia mort el seu fill Jordi, al front; econòmicament les coses no anaven bé. Comença a escriure en castellà i a fer les emissions radiofòniques de Pàgines Viscudes també en castellà, un absolut fracàs.
A partir de 1940 i buscant nous mitjans per mantenir una economia que li permetés tirar endavant la seva família, s'introdueix en món de la pintura i amb la venda d'alguns dels seus quadres se'n va mig sortint, però s'acaba d'ensorrar del tot amb la mort de la seva esposa, Maria Camarasa, l'any 1945.
L'11 de desembre de 1950 va assistir al Romea a una representació del "seus" Pastorets, el dia 15 (quatre dies després) moria a la mateixa hora quan estàven també, representant Els Pastorets.
La vostra llança
cerca a pujar l'altiva serra,
damunt del llom de l'ideal
el pit obert, el front ben alt.
Jossie Casanovas
S'acabaven els anys vuitanta i el meu neguit per aprendre hebreu anava creixent. No sabia pas quina porta trucar. Tinc amics a Israel, però també en tinc a altres llocs del Planeta i no per això aquesta dèria d'aprendre el seu idioma. No, la cosa no anava per aquí. El que en aquell moment jo necessitava és que algú m'ensenyés hebreu a fi de poder obrir una escletxa a les portes de la Càbala. Era un tema que m'interessava molt, tot i que era ben conscient que només podria aprendre una petita pinzellada, perquè parlar de Càbala és un tema molt i molt complex que no està pas a l'abast de qualsevol que hi vulgui treure el nas, però jo m'havia entestat en mirar, encara que fos pel forat del pany i treure'm aquesta "obsessió". Vaig trucar a la Sinagoga, en aquella època la desconfiança era gran i suposo que una persona com jo demanant entrar en el tema més sagrat i més intens de la seva religió els hi devia estranyar tant, que la resposta va ser negativa. Més tard vaig saber d'una botigueta del barri que els propietaris eren jueus, però eren només jueus i prou, parlaven català i no sabien ni escriure ni llegir en hebreu. D'aquí, però, va arrencar el fil que em va conduir a un xicot que estudiava primer o segon de filologia hebraica i per fi vam començar a fer una mica de classe, al poc temps aquest noi , si no recordo malament, se'n va anar de Barcelona i em va proposar continuar amb un company seu de curs.
I ara entendreu perquè tot aquest discurs. Sabeu qui era el company que em va proposar? Doncs, ni més ni menys que el MANUEL FORCANO.
Recordo aquells anys d'una manera tan bonica!!! Per fi la meva recerca s'havia vist recompensada. Quina meravella de persona, ho sabia tot, li podies preguntar qualsevol cosa que sempre tenia una resposta i és clar, no només aprenia l'idioma, vam fer molts treballs de tota mena. Recordo que diverses vegades li havia dit: "Manel, arribaràs lluny..." i no em vaig equivocar.
Vam seguir l'amistat, tot i que ell no parava de viatjar. Va acabar la carrera, va fer un munt de coses a quina més interessant...
Recordo haver assistit també a uns cursos que donava en el Museu Egipci, les seves "passejades" amb el Jordi Savall, els seus llibres de poemes, etc. Podria estendre'm molt més, però penso que no cal, perquè molts ja els coneixeu i els que vulgueu més informació, trobareu tota mena de detalls a Internet.
A part de tots els seus llibres de poemes, m'agradaria, això sí, destacar dos treballs, que a mi personalment m'han impressionat. Un és: El mar i la mirada – Antologia de textos poètics de la Mediterrània- i l'altre: A fil d'espasa (les croades des del punt de vista dels jueus. Entre moltes altres situacions molt ben definides i d'un gran interès, Manuel Forcano tradueix un textos fins ara inèdits, dels anomenats Antievangelis).
Del llibre LES MANS DESCALCES n'apuntaré dos poemes:
Avui la por m'apreta.
i debades
he obert les mans un cop i un altre
simulant la florida
en primavera.
Entre els dits només nevava
i he fugit amb mans descalces.
Avui la por m'apreta.
-----------------------------
Els calaixos són plens. Massa plens,
i no es poden tancar. No em demanis pas que els obri,
o que els acabi de tancar.
Saps que no puc.
Agafades a les teves,
vaig guardar-hi, ja fa temps, les meves mans
a dins.
Bonic poema,
arrelat a un vida,
que no pot viure
Poema tendre,
cançó de primavera
de ma infantesa
Petit poema
d’una tardor incerta,
fulles groguenques
(pensant en Viola d’Amore):
Bressol de notes.
d’una viola
TANKA
Dóna'm la ploma
i t’escriuré un poema.
Dóna'm la força,
pujaré a la muntanya
i m’ompliré de vida