Josep Maria Folch i Torres

Estem ja començant a prepar-nos per la Diada de Sant Jordi i se m'ha acudit que una manera de participar en aquesta festa tan entranyable pel nostre poble, seria recordar un personatge, també entranyable, i que potser tenim una mica oblidat. Parlo de Josep Maria Folch i Torres.

Folch i Torres va néixer a Barcelona l'any 1880.

El seu avi va començar una nissaga d'ebenistes que va continuar el seu pare, regentant a la vegada, una botiga de mobles, però quan Josep Maria tenia dotze anys, la botiga va fer fallida i va haver de deixar l'escola i ajudar a la família fent joguines de fusta.

L'any 1902 va publicar a La Renaixença les primeres Pàgines Viscudes, el contingut de les quals no tenia res a veure amb les pàgines que el farien famós; després van seguir diverses publicacions; va dirigir la revista L'Atlàntida i el setmanari La Tralla, amb una clara idea nacionalista, cosa que el va forçar a exiliar-se a França l'any 1905.

L'any 1909 en tornar de l'exili, va dirigir el setmanari En Patufet, que tanta repercussió va tenir en aquella època. El 27 de març de 1915 hi publicava la primera historieta a les Pàgines Viscudes. Fins al 1938, n'hi va publicar centenars, il·lustrades sempre pel dibuixant Joan G. Junceda.

En Patufet va tenir una gran èxit (65.000 exemplars setmanals) i va ser una important contribució a la normalització de la llengua catalana. El 1936, En Patufet és incautat pel Consell de l'Escola Nova Unificada i ha de canviar d'ideologia.

A casa encara en conservem, amb molta cura, algún exemplar.

En el teatre, l'èxit li arribà amb el teatre infantil, i sobretot per Els Pastorets, l'obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps.

Després de la guerra, des del 1939 fins al 1950, any que va morir, van ser, segons el seu fill Ramon Folch i Camarasa, "dotze anys d'una davallada trista, amargant...". Havia mort el seu fill Jordi, al front; econòmicament les coses no anaven bé. Comença a escriure en castellà i a fer les emissions radiofòniques de Pàgines Viscudes també en castellà, un absolut fracàs.

A partir de 1940 i buscant nous mitjans per mantenir una economia que li permetés tirar endavant la seva família, s'introdueix en món de la pintura i amb la venda d'alguns dels seus quadres se'n va mig sortint, però s'acaba d'ensorrar del tot amb la mort de la seva esposa, Maria Camarasa, l'any 1945.

L'11 de desembre de 1950 va assistir al Romea a una representació del "seus" Pastorets, el dia 15 (quatre dies després) moria a la mateixa hora quan estàven també, representant Els Pastorets.

La vostra llança

L'ardit jovent de nostra terra

cerca a pujar l'altiva serra,

damunt del llom de l'ideal

el pit obert, el front ben alt.
Del blanc cavall tothom s'adona.
Si pujarà o no pujarà.
El brau genet, com l'esperona!
I el brau corser, quin calcigar!

Troba ben dura la pujada;
rellisca el roc a sota el peu,
mes l'embranzida ja es donada
i ara ja no l'aturareu.
De la victòria n'és fermança
la fe i l'amor que ens han alçat.
Dau-nos, Sant Jordi, vostra llança
i ens guanyarem la llibertat

J. M. FOLCH I TORRES

Jossie Casanovas

MANUEL FORCANO

S'acabaven els anys vuitanta i el meu neguit per aprendre hebreu anava creixent. No sabia pas quina porta trucar. Tinc amics a Israel, però també en tinc a altres llocs del Planeta i no per això aquesta dèria d'aprendre el seu idioma. No, la cosa no anava per aquí. El que en aquell moment jo necessitava és que algú m'ensenyés hebreu a fi de poder obrir una escletxa a les portes de la Càbala. Era un tema que m'interessava molt, tot i que era ben conscient que només podria aprendre una petita pinzellada, perquè parlar de Càbala és un tema molt i molt complex que no està pas a l'abast de qualsevol que hi vulgui treure el nas, però jo m'havia entestat en mirar, encara que fos pel forat del pany i treure'm aquesta "obsessió". Vaig trucar a la Sinagoga, en aquella època la desconfiança era gran i suposo que una persona com jo demanant entrar en el tema més sagrat i més intens de la seva religió els hi devia estranyar tant, que la resposta va ser negativa. Més tard vaig saber d'una botigueta del barri que els propietaris eren jueus, però eren només jueus i prou, parlaven català i no sabien ni escriure ni llegir en hebreu. D'aquí, però, va arrencar el fil que em va conduir a un xicot que estudiava primer o segon de filologia hebraica i per fi vam començar a fer una mica de classe, al poc temps aquest noi , si no recordo malament, se'n va anar de Barcelona i em va proposar continuar amb un company seu de curs.

I ara entendreu perquè tot aquest discurs. Sabeu qui era el company que em va proposar? Doncs, ni més ni menys que el MANUEL FORCANO.

Recordo aquells anys d'una manera tan bonica!!! Per fi la meva recerca s'havia vist recompensada. Quina meravella de persona, ho sabia tot, li podies preguntar qualsevol cosa que sempre tenia una resposta i és clar, no només aprenia l'idioma, vam fer molts treballs de tota mena. Recordo que diverses vegades li havia dit: "Manel, arribaràs lluny..." i no em vaig equivocar.

Vam seguir l'amistat, tot i que ell no parava de viatjar. Va acabar la carrera, va fer un munt de coses a quina més interessant...

Recordo haver assistit també a uns cursos que donava en el Museu Egipci, les seves "passejades" amb el Jordi Savall, els seus llibres de poemes, etc. Podria estendre'm molt més, però penso que no cal, perquè molts ja els coneixeu i els que vulgueu més informació, trobareu tota mena de detalls a Internet.

A part de tots els seus llibres de poemes, m'agradaria, això sí, destacar dos treballs, que a mi personalment m'han impressionat. Un és: El mar i la mirada – Antologia de textos poètics de la Mediterrània- i l'altre: A fil d'espasa (les croades des del punt de vista dels jueus. Entre moltes altres situacions molt ben definides i d'un gran interès, Manuel Forcano tradueix un textos fins ara inèdits, dels anomenats Antievangelis).

Del llibre LES MANS DESCALCES n'apuntaré dos poemes:

Avui la por m'apreta.

El cor s'agafa fort al bategar,

i debades

he obert les mans un cop i un altre

simulant la florida

en primavera.

Entre els dits només nevava

i he fugit amb mans descalces.

Avui la por m'apreta.

-----------------------------

Els calaixos són plens. Massa plens,

i no es poden tancar. No em demanis pas que els obri,

o que els acabi de tancar.

Saps que no puc.

Agafades a les teves,

vaig guardar-hi, ja fa temps, les meves mans

a dins.

Jossie Casanovas

HAIKUS i TANKA

Bonic poema,

arrelat a un vida,

que no pot viure

Poema tendre,

cançó de primavera

de ma infantesa

Petit poema

d’una tardor incerta,

fulles groguenques

(pensant en Viola d’Amore):

Bressol de notes.

La sublim melodia

d’una viola

TANKA

Dóna'm la ploma

i t’escriuré un poema.

Dóna'm la força,

pujaré a la muntanya

i m’ompliré de vida

Jossie Casanovas

BONA PASQUA

Vaig somiar que somiava i en despertar-me havia tornat a la meva infantesa. Ben aviat em vaig adonar que era un somni, però mentalment vaig fer un pas enrere: Anava amb un vestidet blanc, potser massa estiuenc per aquell diumenge que semblava més d'hivern que de primavera. A casa una mica amoïnats per si havia de lluir el vestit que m'havien fet especialment per la diada, o bé afegir-hi un jerseiet, tot i que no hi quedava massa bé.

El palmó ben guarnit,en un recó de l'habitació, esperava, l'hora que et treies a passejar.

El saló s'anava enfosquin, s'acostava l'hora de sortir i finalment trons, llamps i cubells d'aigua que queien a dojo.

De cop, quan ja estava tot perdut... una claror estranya, un arc de Sant Martí que li donava al cel una pinzellada de color espectacular i, de darrera un núvol petit però consistent, va començar tímidament a deixar-se veure el sol.

Vam beneir el palmó, vam anar a esmorzar amb els amics de l'escola i vam passar un dia ben bonic. Ja cap al vespre, el palmó em mirava resignat, sabia quin seria el seu final, despullat de tots els guarniments, va anar penjat al balcó, penso, però, que tampoc s'ho deuria passar malament doncs ell era un mes de molts altres que hi havia per tot arreu i la seva feina era la de protegir la casa, cosa que també tenia la seva importància.

I no ens oblidem de la mona, que hauriem d'esperar encara una setmana més per poder-la assaborir.

Que lluny queda ara tot això... però valgui el record per desitjar-vos una BONA PASQUA

Jossie Casanovas